RESUM CONFERÈNCIA “ JOSEP PUIG I CADAFALCH I EMPÚRIES” dia 18 d’abril

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La conferència va anar a càrrec d’Eduard Riu-Barrera, historiador, arqueòleg i comissari de l’any Puig i Cadafalch.

Josep Puig i Cadafalch és ben conegut com una de les grans personalitats de l’arquitectura modernista catalana. Tanmateix, qualsevol aproximació imparcial a la seva figura el descobreix ben aviat com un treballador incansable i, sobretot, polifacètic, bolcat a activitats variades que, sense desplaçar en cap moment el seu treball com a arquitecte i dissenyador, ens porta a valorar la seva tasca en altres terrenys, de la política a l’arqueologia passant per la història de l’art i, especialment, de l’arquitectura. Dins d’aquesta pluralitat d’iniciatives la restauració també va aflorar com una preocupació mantinguda que es desenvolupa de forma paral·lela i que l’acompanya de forma intermitent. Les seves intervencions en aquest àmbit tindran lloc al llarg de les tres primeres dècades del segle XX.

En certa manera, la seva dedicació a la restauració de monuments pot ser entesa com un punt de trobada, una síntesi de tots els seus interessos i ens mostra fins a quin punt la dedicació de Puig a tots ells es correspon a un plantejament coherent per part seva. Restaurar els vells edificis catalans té per a ell un vessant cívic i patriòtic, pel que té de recuperació dels signes d’una identitat nacional, i això entronca amb la seva dedicació a la política catalanista.

Però aquesta tasca la du a terme no amb un apassionament romàntic si no amb el rigor científic que parteix del seu profund estudi de les obres. Puig fou el millor coneixedor del seu temps de l’arquitectura catalana antiga, amb un prestigi com a historiador de l’arquitectura medieval que depassa de molt l’àmbit local.

Puig i Cadafalch va ser un dels màxims impulsors de l’arqueologia a Catalunya. Des del seu lloc privilegiat de la Mancomunitat va impulsar de manera decidida les excavacions del jaciment d’Empúries. Tenia molt clar que Catalunya, com a nació, havia de conèixer el seu passat per projectar-se cap al futur. Cercant els orígens s’estava cercant la identitat d’un poble. Aquells anys van ser increïblement profitosos. Així es va donar una empenta cabdal al coneixement del pas dels grecs per Catalunya, i a la romanització que es podia estudiar en una ciutat al damunt de la qual no s’havia tornat a construir.