Resum de la conferència: Siria, la guerra que ha perdut tothom 14/11/18

Resum gràfic de la conferència el doctor Setoain, president honorífic d’AMPEL, i amb motiu de la celebració aquest any 2018 de “l’Any del Patrimoni”, dita conferència es va centrar en la riquesa cultural de SÍRIA abans de la destrucció i el que queda d’aquell fantàstic patrimoni.

Com a cloenda de la conferència, es va passar un petit audiovisual per veure com ha quedat després del pas de la barbàrie.
Introducció a càrrec de Camil·la González.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

CONFERENCIA WALTER BENJAMIN 10/10/18

Resum gràfic previ al passi del documental “Qui va matar Walter Benjamin” de David Mauas (2005) sobre l’artista israelià Dani Karavan, autor del Memorial “Passatges” inaugurat a La Junquera el 15 de maig de 1994.

Introducció a càrrec de Mercè Vidal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

SORTIDA A L’ALT EMPORDÀ FETA EL 20 D’OCTUBRE

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Visita a Castelló d’Empúries

 Després de la destrucció d’EmpúriesCastelló va passar a ser capital del comtat, amb el trasllat a la vila dels comtes d’Empúries. Així, el lloc va esdevenir una zona estratègicament defensiva envoltada de muralles. Els comtes van voler que la vila acollís la seu episcopal de l’Empordà, això explicaria la  monumentalitat de l’església.

L’obra d’estil gòtic català s’alçà en el mateix lloc on hi hagué la primera església romànica, i dirigida per l’arquitecte Ramon de Xartres,  es va començar a construir el 13 de febrer de l’any 1261.

La seva estructura arquitectònica es donà per acabada a principis del segle XV, època en què es modelà la façana, amb la bella portalada de marbre, es construïren els altars laterals i es cisellà el retaule d’alabastre de l’altar major. Té una estructura i unes dimensions pròpies d’una catedral, una dignitat que no va aconseguir malgrat els diversos intents que promogueren els comtes d’Empúries.

Cal destacar el retaule major d’alabastre de Beuda, La Garrotxa, atribuït a Vicenç Borràs i datat entre 1485 i 1493. És d’estil gòtic flamíger renaixentista. Es considera una obra única a Catalunya i una de les millors mostres de l’escultura gòtica catalana de la segona meitat del segle XV, a més, es tracta del darrer retaule d’aquesta tècnica al nostre país. Constituït per sòcol i bancal el retaule té una alçada total de 6,56 metres, tres dels quals corresponen a la fornícula de la Verge de la Candelera.

L’orgue de la basílica s’hi troba present des de finals de l’edat mitjana. De totes maneres, l’orgue que es pot observar actualment és una realització dels primers anys del segle xix, però fou restaurat a partir del 1976 degut a les diverses destrosses sofertes durant la guerra civil espanyola del 1936.

Molt a prop de la Basílica es troba L’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries. Mostra com vivien (i viuen) els homes i les dones que es dediquen al cultiu del gra del blat d’aquells paratges de l’Empordà i diversos aspectes relacionats amb la farina. L’edifici forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Al llarg dels tres pisos de la fàbrica s’hi van trobant diferents màquines del complicat procés productiu,datades de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX. També hi ha una maqueta de com eren els molins de farina a l’Edat Mitjana.En amb dos casos, l’energia que es feia i es fa servir és hidràulica. Juntament amb la calidesa de les estructures de fusta de melis, flandes i pi gallec, destaca l’impacte visual i estètic del conjunt, la netedat de la fàbrica i l’autenticitat d’allò que es veu.

Visita a Sant Quirze de Colera

 L’església de Sant Quirze té una planta basilical de tres naus, amb transsepte i tres absis semicirculars, orientats a llevant. Davant de la façana principal, i adossades al costat de migdia del creuer, hi ha restes del primitiu temple preromànic, consistents en unes escales de pedra i la primera crugia del temple primitiu, així com rastres del basament d’un absis al costat de l’actual absidiola de migdia.A la banda de migdia hi ha un altre edifici que s’ha identificat com la casa de l’abat, i que ha servit de masia fins no fa gaire temps.

La consagració de l’església del monestir a Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet no fou fins a l’any 935, quan el bisbe Guiu de Girona ho autoritzà a demanda de l’abat Manuel. Aquesta no fou l’única consagració, donat que es tenen notícies d’una altra l’octubre del 1123 als mateixos sants del monestir.  Al segle XIII es consoliden els seus drets jurisdiccionals amb diverses butlles papals, compres de terres, etc. Malgrat això, també fou objectiu militar, la campanya de Felip l’Ardit (1285), i la invasió per tropes de Jaume de Mallorca (1288).

El conjunt fou declarat Monument Historicoartístic Nacional el 1931 i està emparat per la llei del Patrimoni Cultural català de 1993 com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Es troba inclòs en el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. En el marc d’aquestes campanyes i intervencions, s’han recuperat pintures romàniques del segle XII en un dels arcs i s’han localitzat tombes antropomòrfiques al refetor que confirmen la primera ocupació medieval de la zona en el segle VIII.

Després d’un bon dinar a Garriguella, continua la ruta programada.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Visita a Portbou al Memorial dedicat a Walter Benjamin

 El Memorial s’emmarca en les realitzacions inserides plenament en el paisatge. Karavan, l’autor, té una sensibilitat extraordinària per dotar de vida pròpia els espais urbans i naturals on treballa.

El túnel

Un passadís en un pendent pronunciat amb 87 graons que porten des de la placeta de l’entrada al cementiri fins al mar. Quan s’ha recorregut un 75% del trajecte, un vidre s’interposa en el camí i impedeix seguir la ruta. Al fons, un remolí de mar, tan proper com inaccessible. I al vidre, una cita que interpel·la el pes del passat i la memòria: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom”. Sota la cita, el nom de Walter Benjamin.

El mur

En pujar les escales del túnel un retall de cel blau suggereix la llibertat. Un camí de ferro recorda una via de tren que ens porta a un mur de pedres encastades en un marge. D’allà no espot passar.

El cementiri

El recorregut acaba al cementiri, on Benjamin és enterrat en una fosa comuna i en la tomba simbòlica de Walter Benjamin és on es fan els actes oficials i és on avui una placa recorda la darrera carta que va escriure en aquesta població expressant la seva voluntat de morir-hi.

SORTIDA AMPEL A LA FUNDACIÓ LA FONTANA I AL SALT DE LA FORADADA

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El 29 de setembre vam tenir el goig de visitar la Fundació privada La Fontana on hi ha exposades  col·leccions de ceràmica de diversos ceramistes de diferents llocs d’Espanya. Vam quedar impressionats per la presentació de les col·leccions ordenades pel seu lloc de fabricació amb un rigor i bon gust poc habitual. Tot i la quantitat de peces exposades, en cap moment tens la sensació d’amuntegament la qual cosa permet fer-se càrrec de l’evolució dels diferents estils, processos de fabricació i utilitat de les peces.

Ara bé, on tots els visitants vam quedar estorats va ser quan, una vegada vistes totes les col·leccions de ceràmica, vam poder visitar la col·lecció d’instruments musicals de diferents parts del mon: Àfrica, Amèrica del Sud, Orient Mitjà, Xina, La Índia, Japó, Indonèsia, Corea i altres paisos del sud-est asiàtic. Espectacular !!

Desprès d’un magnífic dinar, a Cantonigrós ens vam dividir el grup entre els valents que van anar a veure el salt d’aigua de la Foradada i els que van visitar el poble i van poder comprar bon pa i bons embotits de la comarca osonenca. Cal dir que tot i haver plogut força aquest estiu, mes que un salt d’aigua semblava un rajolí d’aigua. Tot i això, l’indret és força maco. Podeu veure el petit reportatge fotogràfic que es va fer durant la sortida. A l’interior de l’exposició no hi estava permès fer fotografies.

 

Junta General Extraordinària i concurs fotogràfic del 20 de juny 2018

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

En la Junta General Extraordinària, que se celebra el 20 de juny d’enguany, a les 19.00 hores, a la Masoveria de Can Tinturé amb el següent Ordre del dia:

Únic tema: renovació càrrecs Junta Directiva

A les 19 h s’inicia l’Assemblea extraordinària anunciant que la sòcia MARTA SABATÉ renuncia voluntàriament al càrrec de vocal de Xarxes de comunicació.

També s’anuncia que la Presidenta, Mercè Vidal i la Secretària Laura Sanagustín, posen el càrrec a disposició de l’Assemblea donat que fa molts anys que ostenten aquests càrrecs i entenen que cal una renovació. Manifesten així mateix la voluntat de continuar col·laborant amb la Junta Directiva.

Aquest cessament es farà efectiu a l’Assemblea també extraordinària que celebrarem el mes de desembre de 2018.

Un cop acabat aquest punt, es presentà la programació d’activitats de tardor.

Seguidament es donà a conèixer les persones guanyadores del concurs de fotografia: 2n premi Camila González i 1r premi Mercè Vidal, que recolliren els premis gentilesa del Museu.

Per acabar un xeflis al jardí de Can Tinturé i el desig compartit d’un bon estiu per a tothom

 

Esplugues, 20 de juny de 2018

SORTIDA AL JACIMENT ARQUEOLÒGIC D’EMPÚRIES el 28-04-2018

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

RESUM  DE  LA  SORTIDA  AL  JACIMENT  ARQUEOLÒGIC  D’EMPÚRIES

 el  28-04-2018

Tal com es va dir a la passada conferència: “Puig i Cadafalch va ser un dels màxims impulsors de l’arqueologia a Catalunya. Des del seu lloc privilegiat de la Mancomunitat va impulsar de manera decidida les excavacions del jaciment d’Empúries. Tenia molt clar que Catalunya, com a nació, havia de conèixer el seu passat per projectar-se cap al futur. Cercant els orígens s’estava cercant la identitat d’un poble. Aquells anys van ser increïblement profitosos. Així es va donar una empenta cabdal al coneixement del pas dels grecs per Catalunya, i a la romanització que es podia estudiar en una ciutat al damunt de la qual no s’havia tornat a construir.

A l’antiguitat, les comunicacions per mar eren la manera més segura i fàcil de transportar mercaderies i persones, tot i que els vaixells no tenien capacitat per fer travessies llargues i havien de fondejar tot seguint les costes. Per aquest motiu, els fundadors d’Empúries a principis del segle VI aC no venien directament de Grècia sinó de la ciutat de Marsella, fundada pels mateixos foceus uns anys abans. Els foceus procedien de la ciutat grega anomenada Focea situada a l’Àsia Menor, actualment Turquia. Tant el primer enclavament en una illa, avui annexionada a terra ferma, anomenat Paleàpolis o ciutat vella, com la Neàpolis o ciutat nova fundada a la costa a mitjans del segle VI aC, van ser enclavaments destinats a establir intercanvis comercials amb els poblats dels ibers.

Empúries deriva d’Emporion, comerç en llatí, i va comptar amb edificis propis d’una ciutat en plenitud sent-ne la majoria d’ells d’estructura de planta i pis, on la planta era destinada al comerç i el pis a la vivenda. Durant el segle II aC, s’aixecaren dues construccions religioses importants: el recinte d’Esklepion, dedicat a Asclepi/Esculapi que tenia funcions religioses i terapèutiques i el consagrat al deu egipci Serapis, una mostra de les relacions del mon hel·lenístic amb la cultura egípcia. La presència de mercaders procedents de diferents indrets de la mediterrània van fer, en aquell moment, d’Empúries un centre comercial i cultural influent.

El 218 aC, els grecs permeteren als romans desembarcar a Empúries per lluitar contra l’exercit cartaginès i van obrir, així, la porta a la futura conquesta romana de la península ibèrica. Més tard, l’any 192 aC, els romans van instal·lar una campament militar per sufocar les revoltes dels pobles ibèrics de la zona. Un cop pacificat el territori, les terres es cediren als veterans de les guerres de Juli Cèsar, que fundaren el municipi romà d’Emporiae, molt més extens que la Neàpolis grega. Durant aquest període es van construir edificis, espais públics i cases benestants esplèndides, 200-400 m2 més els espais enjardinats.

En el segle II dC, mentre Tàrraco i Bàrcino prosperaven, degut, en part, a la construcció de les vies de comunicació terrestres que no passaven per Empúries, aquesta entrà en decadència. La ciutat s’abandonà paulatinament i els edificis començaren a decaure. A la segona meitat del segle III dC, la població marxà de la Neàpolis i es concentrà en petits nuclis rurals amb una església cadascun. Posteriorment, Empúries va patir diversos saqueigs: els normands l’any 859 o  la ràtzia d’Abh-al-Rahman III l’any 935 que la deixaren totalment devastada.

Les restes de l’antiga ciutat grega i romana es van anar cobrint de sorra o serviren de pedrera per a construccions de poblacions properes. A meitat del segle XIX s’iniciaren algunes prospeccions arqueològiques que s’abandonaren poc després. Finalment, el 1908, la Junta de Museus, a iniciativa de Josep Puig i Cadafalch, va començar a adquirir els terrenys per portar a terme una excavació arqueològica sistemàtica. El mateix Puig i Cadafalch va planificar els treballs que va executar Emili Gandia i Ortega sota la seva direcció. En aquesta època es va construir el museu sobre les restes d’un antic convent. Des de llavors, cada any es programen campanyes d’excavacions que, actualment, es fan durant 3 setmanes de l’estiu participant-hi estudiants i llicenciats en arqueologia de tot el món.

Entre els objectes més significatius trobats destaquen l’estàtua, possiblement, d’Asclepi/Esculapi, el cap de la “Dama Flàvia”, els caps d’Apol·lo i Zeus i mosaics com ara el dels peixos o el del Sacrifici d’Ifigènia. Restes i testimonis que ens apropen al passat de la colònia grega que va donar nom a tota una comarca: l’Empordà.

Vam completar el matí anant a Pals on ja ens esperava “el xiulet” un trenet que fa un recorregut pels camps d’arròs i per una antiga masia situada al vell mig de la zona agrícola de Pals. El nom de Pals, prové del llatí Palus que significa “lloc d’aiguamolls” la qual cosa el fa un indret idoni pel cultiu de l’arròs. Aquest cultiu a Pals està documentat a l’any 1452. L’aigua estancada dels camps propiciava el creixement del mosquit Anòfels, transmissor del paludisme amb pèrdua de vides humanes, motiu pel qual es prohibí el cultiu de l’arròs a la zona.

Quan es va poder demostrar que si l’aigua es manté en moviment no hi ha cap perill de malalties, es va reprendre el cultiu de l’arròs de la mà de l’indiano Pere Coll i Rigau, que havia fet una gran fortuna a Cuba amb el comerç de llumins, i que va adquirir diverses finques a la plana de Pals.

En la masia anomenada el Molí, ens van explicar, i demostrar amb maquinària de laboratori, tot el procés del tractament de l’arròs; des de la separació de la pellofa del gra, quedant aleshores l’arròs integral; el blanqueig del gra que consisteix en fregar mecànicament els grans entre si fins que es separa el segonet del gra, quedant així el gra completament blanc. Per últim, es sedassen els grans per separar-ne els que s’hagin pogut trencar durant tot aquest procés, els quals es destinen a pinso per animals. Finalment, l’arròs net i blanquejat s’envasa sota la “Denominació d’Origen Arròs de Pals”.

Els camps estan acabats de llaurà i seran omplerts d’aigua a primers de maig per procedir posteriorment a plantar les llavors d’arròs. Com a curiositat i verdadera nota de qualitat de l’arròs d Pals, és que degut que la zona de cultiu està més al nord que les altres i, per aquest motiu, es sega més tard, el gra té un tomany lleugerament més gran i, sobretot, bastant més porós, cosa que fa que el sabor dels caldos o fumets penetrin bastant més al ser condimentats. El dinar va tenir com a plat principal un arròs caldós de Pals, com no podia ser d’altra manera.

Després de dinar vam pujar a l’entrada del nucli antic de Pals on hi ha Ca la Pruna. Al segle XV era propietat de la família Illa que es dedicava al cultiu i comerç de cereals, en especial d’arròs. L’edifici va patir un incendi al segle XIX i es va restaurar els anys 70 del segle XX amb bastants alteracions respecte a l’original, tot i que encara conserva restes medievals.

L’ajuntament va adquirir la casa per dedicar-la a la cultura: conferències, cursos, trobades, exposicions temporals, etc. Des de l’estiu del 2015 acull l’exposició permanent “Viure a Pagès”, una mostra de més de 500 objectes relatius a la vida rural, donació del matrimoni Josep M. Fàbrega i Mercè Auguet a l’ajuntament de Pals.

L’exposició està col·locada amb molt de gust i criteri i destaca la sala dedicada a peses i mesures, on estan relacionades les diferents unitats que s’empraven abans de l’adopció del sistema mètric decimal. Cal dir que la nostra companya d’AMPEL Camila González va ser la principal responsable de la creació i ordenació de les peces d’aquesta exposició permanent. Enhorabona Camila!!

 

 

RESUM CONFERÈNCIA “ JOSEP PUIG I CADAFALCH I EMPÚRIES” dia 18 d’abril

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La conferència va anar a càrrec d’Eduard Riu-Barrera, historiador, arqueòleg i comissari de l’any Puig i Cadafalch.

Josep Puig i Cadafalch és ben conegut com una de les grans personalitats de l’arquitectura modernista catalana. Tanmateix, qualsevol aproximació imparcial a la seva figura el descobreix ben aviat com un treballador incansable i, sobretot, polifacètic, bolcat a activitats variades que, sense desplaçar en cap moment el seu treball com a arquitecte i dissenyador, ens porta a valorar la seva tasca en altres terrenys, de la política a l’arqueologia passant per la història de l’art i, especialment, de l’arquitectura. Dins d’aquesta pluralitat d’iniciatives la restauració també va aflorar com una preocupació mantinguda que es desenvolupa de forma paral·lela i que l’acompanya de forma intermitent. Les seves intervencions en aquest àmbit tindran lloc al llarg de les tres primeres dècades del segle XX.

En certa manera, la seva dedicació a la restauració de monuments pot ser entesa com un punt de trobada, una síntesi de tots els seus interessos i ens mostra fins a quin punt la dedicació de Puig a tots ells es correspon a un plantejament coherent per part seva. Restaurar els vells edificis catalans té per a ell un vessant cívic i patriòtic, pel que té de recuperació dels signes d’una identitat nacional, i això entronca amb la seva dedicació a la política catalanista.

Però aquesta tasca la du a terme no amb un apassionament romàntic si no amb el rigor científic que parteix del seu profund estudi de les obres. Puig fou el millor coneixedor del seu temps de l’arquitectura catalana antiga, amb un prestigi com a historiador de l’arquitectura medieval que depassa de molt l’àmbit local.

Puig i Cadafalch va ser un dels màxims impulsors de l’arqueologia a Catalunya. Des del seu lloc privilegiat de la Mancomunitat va impulsar de manera decidida les excavacions del jaciment d’Empúries. Tenia molt clar que Catalunya, com a nació, havia de conèixer el seu passat per projectar-se cap al futur. Cercant els orígens s’estava cercant la identitat d’un poble. Aquells anys van ser increïblement profitosos. Així es va donar una empenta cabdal al coneixement del pas dels grecs per Catalunya, i a la romanització que es podia estudiar en una ciutat al damunt de la qual no s’havia tornat a construir.

Sortida a les terres de l’Ebre 17 de març.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La sortida va consistir, principalment, en la visita al Museu de Ceràmica Popular ubicat a l’Ametlla de Mar, una passejada pel marge del riu Ebre, un dinar típic del Delta i una passejada amb vaixell fins a la desembocadura del riu.

El Museu de Ceràmica Popular és un centre monogràfic sobre la terrissa ubicat a l’Ametlla de Mar que preserva, estudia i difon, la terrissa tradicional que s’ha fabricat i fet servir en els darrers 200 anys en la península Ibèrica. El Museu disposa d’un fons permanent de 6.500 objectes de terrissa de més 300 centres terrissers representatius de 41 províncies d’arreu d’Espanya. L’exposició permanent està estructurada en diferents plantes i en quatre circuits amb un total de 4.500 peces exposades. A la planta principal es poden veure els circuits dedicats als “Usos de la ceràmica” (relacionats amb l’aigua, el vi, l’oli i el menjar…), els “Centres terrissers” (mostren l’origen de les peces i marca l’estil dels diferents territoris terrissers) i “El càntir i les seves formes” (que mostra 32 tipologies o famílies d’aquest atuell). A la planta inferior es troba el circuit dedicat al “Procés i les tècniques de la ceràmica”, amb imatges i materials que mostren les eines i les accions que intervenen en el procés d’elaboració de la ceràmica.
Tot i que va plovisquejar, la passejada amb vaixell ens va permetre veure la desembocadura del riu Ebre i alguna de les espècies d’aus més habituals: flamencs, corberans, ànecs, etc.

Resum d’activitats dimecres 07 de març.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A les 18 hores obertura de la mostra Festa de Rams al Museu de Can Tinturé, on es va inaugurar la mostra titulada “Festa de Rams” al Museu de Can Tinturé consistent en un pas de setmana santa fet amb figures de fang i pintades, figures típiques d’Estremoz (Portugal), procedents de la col·lecció doctor Setoain.
A les 19 hores a la Masoveria de Can Tinturé, assemblea general de socis per explicar el que va quedar pendent a l’assemblea feta el mes de desembre: tancament de comptes de l’any 2017 i pressupost per a l’any 2018.

A més a més, s’explica el viatge cultural a Aquitània, com sempre coincidint amb la segona Pasqua, els dies 18,19,20 i 21 de maig, amb un passi d’imatges de tota la informació recollida fins llavors. L’objecte és poder iniciar la reserva de places que, com tots sabeu, es limita a 32 persones.

Sortida dissabte 17 de Febrer 2018 a l’Alt Penedès

Es va començar la ruta amb la visita de l’església i castell de Sant Martí Sarroca, del segle XII i segle X, respectivament; que el 1906 va ser restaurada per Puig i Cadafalch. Ens esperaven al recinte, el regidor de Cultura de l’ajuntament de Vilafranca i conseller de Cultura del Consell Comarcal del Penedès, senyor Raimon Gusi, i la historiadora senyora Montserrat Julià que ens va fer de guia tant de l’església com de la masia Grabuac.

L’Església de Santa Maria és una església romànica del segle XII, situada al cim del turó de la Roca, a Sant Martí Sarroca, Alt Penedès. Conjuntament amb el castell de Sant Martí Sarroca formen l’anomenat Conjunt monumental de la Roca. Damunt d’un temple anterior, Jordà de Santmartí començà un nou temple al segle XII, consagrat el 1204 pel bisbe de Vic Guillem de Tavertet, que a la fi del segle XIII esdevenia parròquia.

L’església consta d’una nau capçada a l’est per un absis semi-circular, considerat el millor de Catalunya en el seu estil  i un dels millors d’Europa, i un creuer integrat per dues absidioles rectangulars. A la intersecció del creuer amb la nau s’alça una cúpula, de planta circular deformada, sustentada per quatre petxines als angles, estructura que la fa única en l’arquitectura catalana d’aquesta època. A l’interior hi ha el retaule gòtic de l’Ascensió del Senyor, de 1421, del taller de Lluís Borrassà i atribuït a Jaume Cabrera. El campanar octogonal va ser afegit el segle XVI, construït damunt el cimbori. També s’hi afegí una capella barroca, una porta, a la façana oest, d’estil renaixentista i una capella neoclàssica edificada sobre el braç nord del creuer dels segles XVII i XVIII.

El castell acull actualment diverses col·leccions arqueològiques i etnològiques. A les sales de la Cuina, hi destaca un monument funerari ibèric (segles III-II aC), conegut com a Venus del Penedès, un cap de dona de pedra (segle I aC), i unes làpides sepulcrals romanes. Cal mencionar una sopera morisca de ceràmica de Manises del segle XIV, decorada per fora i per dins, peça considerada única, que fou trobada durant la restauració de l’església feta el 1906. Des de 1988 inclou una col·lecció d’eines del camp, fruit de donacions de famílies del poble, exposades a les antigues quadres del recinte.

La masia Grabuac està situada al nucli de Can Colomer, a prop del poble de Vilobí. Presenta una estructura basilical i consta de planta baixa, pis i golfes, amb cobertes a dues vessants. La façana presenta una estructura simètrica, amb portal d’accés adovellat d’arc de mig punt i balconada amb balustres al primer pis. Fruit de les reformes fetes per l’arquitecte Puig i Cadafalch, hi apareixen elements decoratius de caràcter modernista, amb utilització de ceràmica vidrada i de vidrieres de colors. La construcció té adossada una torre de planta circular, de maó vista, amb decoracions de ceràmica vidrada. El conjunt es completa amb un baluard.

La ceràmica vidrada va estar fabricada, en la seva major part, a la fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues. En el disseny de les mateixes hi van intervenir altres arquitectes de l’època com són Domènech i Muntaner i Antoni Maria Gallissà.

Dins del mateix recinte es troben les bodegues Ludens on únicament s’hi elabora cava d’alta qualitat. Aquesta petita explotació la porta personalment la senyora Maura Rovira que junt amb el seu marit, són els actuals propietaris de la masia Grabuac.

Per rematar la visita vam fer un dinar de calçotada en un restaurant de  Guardiola de Font-rubí.

 

 

 

 

 

 

Segona conferencia del cicle GENER CERAMIC “I DEL FANG VA SORGIR L’ART, APROXIMACIÓ A LA CERÀMICA TRADICIONAL AFRICANA”

 

Resum de la segona confèrencia del CICLE GENER CERÀMIC corresponent al dimecres 24 de Gener d’en guany:

Titol:  “I DEL FANG VA SORGIR L’ART, APROXIMACIÓ A LA CERÀMICA TRADICIONAL AFRICANA”

A càrrec d’Elena Martínez-Jacquet historiadora de l’art per l’Ecole du Louvre (París) i especialista en producció africana.

La història de la ceràmica africana té uns quants mil·lennis d’antiguitat. Conegut des del IX mil·lenni abans de la nostra era a l’Orient Pròxim, el treball de l’argila es va difondre d’Est a Oest a través del Sàhara,  com també de Nord a Sud, seguint les migracions dels pobles nòmades de caçadors-recol·lectors en busca de noves terres fèrtils. La sedentarització progressiva d’aquests pobles va portar com a conseqüència la creació d’abundant material domèstic i ritual, d’entre el qual destaquen recipients de terrisseria i estatuària en terracota, les formes i usos dels quals es van anant diversificant amb el temps.

Hereus d’aquestes tradicions mil·lenàries, els artesanats africans encara destaquen avui dia en l’art de la ceràmica. Es segueixen creant incomptables contenidors d’aigua, vasos rituals, figures funeràries i mols altres objectes de fang: elements d’arquitectura, instruments musicals, pipes, etc., el context d’us dels quals revelen aspectes importants de les cultures que els hi van donar forma. Resulten unes produccions commovedores, marcades per la mà de l’home que les modela amb cura, seguin les mateixes tècniques rudimentàries que varen emprar els seus predecessors. Les seves formes, ocasionalment molt complexes, i la profusió de motius decoratius abstractes o figuratius, humans o animals, manifesten una aspiració estètica a través de la qual la dimensió utilitària de la ceràmica esdevé art.

Primera conferència del cicle GENER CERÀMIC “INFLUÈNCIES EUROPEES I ORIENTALS A LES RAJOLES PORTUGUESES”

Resum de la Primera conferència del cicle GENER CERÀMIC corresponent al dimecres 24 de gener d’en guany:

Títol: “INFLUÈNCIES EUROPEES I ORIENTALS A LES RAJOLES PORTUGUESES”

A càrrec de: Mª Antònia Casanovas historiadora de l’art i exdirectora del Museu de Ceràmica de Barcelona.

L’origen de l’ús de les rajoles policromades, i del color blau, es troba a Mesopotàmia. Al segle VIII d.c. el blau va ser exportat a través de la ruta de la seda fins a Xina, on es va utilitzar per a la decoració de les porcellanes. Regnant a la Xina la dinastia Ming (1368-1644), aquestes porcellanes decorades amb color blau van viatjar massivament cap a occident, i a partir del segle XVI els terrissers europeus van voler imitar-la convertint el blau en el color per excel·lència de la ceràmica. No obstant això, molts segles abans la rajola i les seves tècniques havien entrat a Europa a través de Al-Andalus i van arribar al seu esplendor al regne nassarita de Granada. De fet, l’etimologia de la paraula rajola ve del vocable az-zulay que vol dir: fang vidrat per una de les seves cares.

A Portugal, a l’època romana, la ceràmica provenia del nord d’Àfrica però des de la seva islamització la seva procedència va ser primer des de  Màlaga, els terrissers portuguesos se’ls coneixien amb el nom de malagueiros, posteriorment des de València i a la primera meitat del segle XVI arribaven de Sevilla, Talavera i Urbino (Itàlia). Els primers terrissers portuguesos que es va establir a Lisboa durant la segona meitat del segle XVI van produir rajoles policromades, que denota la influència del gènere istoriato italià.

A la primera meitat del segle XVII, les composicions de rajoles policromades estaven inspirades en l’ornamentació dels països islàmics i indis i, també, en els bodegons de flors flamencs i en les composicions d’arabesc renaixentista. Tot i això, a la segona meitat del segle XVII la policromia va ser pràcticament substituïda pel color blau de la porcellana xinesa, color que s’ha mantingut fins dia d’avui. Les grans composicions d’escenes figuratives que revesteixen les façanes interiors i exteriors de les esglésies, palaus, convents, etc. i les figures retallades que configuren els arrambadors de les escales, han convertit la rajola en un signe d’identitat de la cultura portuguesa.

Sortida divendres 10 de novembre de 2017

 

L’origen de l’hospital ens hem de remuntar al 1401, quan es posa la primera pedra en presència del rei Martí l’Humà, per agrupar els sis hospitals que tenia la ciutat de Barcelona. La construcció finalitza el 1450 i, el mestre d’obres Guillem Abiell fou qui construí el claustre.

L’edifici de l’hospital, estava entre horts i fora muralla al segle XV; al trobar-se enmig d’un espai urbà i, amb el temps ple d’indústries insalubres, les noves tendències higienistes recomenaven que els hospitals havien d’estar fora dels nuclis urbans i, això provocà el seu trasllat.

Tanmateix, el 1629 s’havia començat a construir adossada a la paret nord de l’hospital, la Casa de Convalescència ( actual seu de l’IEC). La decoració ceràmica de la Casa de Convalescència constitueix un dels conjunts més notables de tota la ceràmica catalana, realitzada pel ceramista Llorenç Passoles.

Llorenç Passoles ( mort el 1638) fou un ceramista i escudeller català actiu al segle XVII i, probablement, el més important del barroc. Pertany a una família d’escudellers i, el seu fill Pau, també va seguir l’ofici familiar.

 

Convocatòria i ordre del dia per la Junta General Ordinaria

La Junta de Govern en la darrera sessió, ha acordat la convocatoria de la Junta General Ordinaria,  que se celebrarà en data 13 de desembre de 2017, a les 19:00 hores, a la Masoveria de Can Tinturé amb el següent:
Ordre del dia
  1. Ratificació acta anterior corresponent al 2016
  2. Informació de Presidència, activitats i afers de l’exercici 2017
  3. Repartiment de carnets
  4. Presentació pressupost exercici 2018
  5. Renovació si se’s cau de membres de la Junta.
  6. Precs i preguntes.
  7. Passi del documental sobre Xavier Nogués elaborat per AMPEL.

Finalitzarem l’activitat amb un excel.lent “xeflis” i brindarem per desitjar-nos unes bones festes.

Us hi esperem!

Sortida ruta Puig i Cadafalch per Mataró i Argentona

La ruta Puig i Cadafalch per Mataró i Argentona la vam començar a la sala de plens de l’ajuntament de Mataró. El motiu és que Puig i Cadafalch va ser arquitecte municipal de Mataró, 1902-1905, i en aquests anys d’arquitecte municipal va fer diverses coses a la ciutat i una d’elles va ser la remodelació de la sala d’actes. Les altres actuacions com arquitecte municipal que vam veure van ser: el mercat del Rengle, la botiga de La Confiança, la casa Parera i la casa de la Beneficència. Especial interès va tenir conèixer la casa on va néixer l’any 1867.
A Argentona, vam poder visitar el magnífic jardí de la Casa Garí i veure des de l’entrada a la casa, remodelada per en Puig i Cadafalch, el rebedor i el principi de la escalinata que va a les plantes superiors. A l’església parroquial d’Argentona si troba la Capella del Sacrament remodelada també per l’arquitecte. Can Galopa, les Torres d’aigua i el Jardí de la Casa Puig i Cadafalch, aquest en obres, van ser explicats des de fora per la guia que ens va acompanyar durant tota la visita.

Després de dinar, vam tornar a Mataró per visitar la casa Coll i Regàs obra aquesta construïda ja com a arquitecte privat.

Presentació llibre 20 de setembre

 

Ahir, 20 de setembre de 2017, a les set de la tarda, es va fer la presentació del segon llibre editat per la nostra associació AMPEL, Histografía de la cerámica espanyola, d’Emili Sempere, al Centre de Documentació del Museu del Disseny de Barcelona.

En l’acte van intervenir, Mercè Vidal Presidenta d’AMPEL en substitució del Dr. Jordi Setoain, president honorífic d’AMPEL (per indisposició) Alfons Romero, president de l’Associació de Ceràmica Catalana i Emili Sempere, autor de la publicació.

Es va fer una exposició de la seva recerca al llarg dels anys sobre la ceràmica espanyola.

ACTE DE FI DE CURS AMPEL 14/06/2017

 PER VEURE MILLOR LES FOTOGRAFIES CAL CLICAR DEMUND D’ELLES
El dimecres 14 de juny de 2017 vam fer l’acte de fi de curs de les activitats d’AMPEL amb el concurs fotogràfic, amb fotografies de les diverses sortides fetes durant el curs, una conferència organitzada pel MEL, Museus d’Esplugues de Llobregat, amb el títol “Terrissa en salsa” i un comiat amb una copa de cava per desitjar-nos bon estiu.
El president de l’Associació Catalana de Ceràmica Alfons Romero ens va oferir una petita història dels condiments culinaris i els atuells relacionats amb l’exposició temporal “Terrissa en salsa”, que es pot visitar al Museu Can Tinturé fins el 2 de juliol. Ens va descriure la importància de les espècies tant des del punt de vista culinari com, sobre tot, el que va representar des del punt de vista econòmic per a les diferents cultures: la egípcia, fenícia, grega, romana, europea medieval, portuguesa, espanyola, etc. Paral·lelament, va mostrar-nos els diferents atuells utilitzats per aquestes cultures pel servei a taula de les diferents espècies incloent-hi la sal. Finalment, ens va ensenyar una varietat de  morters, que ja no són recipients contenidors sinó estris per triturar condiments, la tradicional “picada” catalana que després s’afegeix al guisat, o bé per fer diverses salses: maionesa, romesco, xató, etc.

Conferència: Jardins i Cases Senyorials-Àrea Metropolitana” 24.05.17

La conferència d’ahir donada per l’historiador de l’art senyor Ignacio Somovilla, completava un cicle de visites que AMPEL va batejar “El Jardí com a Obra d’art” que començà l’any passat a Montjuïc i que es completà el dia 13 d’aquest mateix mes de maig a Blanes, veient el Jardí de Marimurtra, i a Lloret visitant els Jardins de Santa Clotilde.
Sota el títol “Jardins i Cases Senyorials-Àrea Metropolitana”, el senyor Ignacio ens va fer un repàs des de l’origen dels espais naturals de caràcter pintoresc, on els pintors els hi agradava posar els seus cavallets, fins els espais concebuts per arquitectes amb el sistema geomètric dels jardins clàssics.
Fet aquest repàs històric, la xerrada es va centrar en els jardins que havien existit a les rodalies de la ciutat de Barcelona, i que, sovint, ho eren de grans masies posteriorment transformades o directament de grans cases senyorials. Una sèrie de fotografies comparatives, on es podien veure el passat i l’actualitat d’aquests espais, van deixar palès que la gran majoria han sofert grans transformacions i algunes han desaparegut donant pas a edificacions o a espais esportius degut a que la propietat ha passat a ser pública. Només es conserven els pocs espais que mantenen la propietat privada.

SORTIDA A BLANES I A LLORET DE MAR 13 de maig de 2017

El Jardí Marimurtra de Blanes el creà l’industrial alemany Carl Faust, de vocació naturalista, fent que tot un conjunt de plantes d’espècies en perill d’extinció convertissin el jardí en seu de l’Estació Internacional de Biologia Mediterrànea. Carl Faust encarregà , el 1919, a l’arquitecte Josep Goday la construcció de la casa i l’accés al jardí. Poc abans de morir, en Goday va construir el templet de Linné, templet de planta circular amb cúpula, que per les seves vistes als penyes-segats s’ha convertit en el lloc més emblemàtic del jardí.
Un dels jardins més emblemàtics del Noucentisme és el de Santa Clotilde de Lloret de Mar i, a la vegada, un exemple de jardí de paisatge. Situat en els terrenys del doctor Raül Roviralta entre la platja de Sa Boadella i la de Fenals, els treballs del jardí van ser encarregats a Nicolau M. Rubió i Tudurí, deixeble del paisatgista francès J.C.N. Forestier. En el jardí trobem una certa influència Humanista per la presència d’estàtues, bustos en marbre blanc d’estil neoclàssic tenint per sostre l’espai obert del cel.
El 1995 la Generalitat de Catalunya va declarar els jardins com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de jardí històric i, al cap de dos anys foren cedits a l’Ajuntament de Lloret de Mar.

VISITA A LA FUNDACIÓ RAMON PLA ARMENGOL el 5 d’abril de 2017

El Mas Ravetllat-Pla és una enorme finca del Guinardó, ubicada enfront del nou hospital de Sant Pau, de 3,3 hectàrees de malmesa vegetació que es convertirà en parc públic en els pròxims anys. La finca conté un palauet de doble entrada, construït el 1928 per l’arquitecte noucentista Adolf Florensa, que fou laboratori i habitatge de Núria Pla (1916-2011), pionera de la farmacèutica i del col·leccionisme a Catalunya i que és la seu de la col·lecció de mobles propietat de la Fundació Ramon Pla Armengol que conté 850 peces, majoritàriament d’estil castellà, adquirides per Núria Pla entre els anys 1940 i 2011, any de la seva mort. Actualment se’n poden veure 90 peces en 4 sales de la planta baixa. L’edificiestà en restauració a càrrec de la Fundació i de mica en mica s’aniran obrint sales per, finalment, exposar-hi la totalitat de les peces.